Apunts després de participar en una sessió de treball en grup.

Apunts que he pres a la sessió de treball obert per al pla estratègic de la LLL de la URV.

Ens van organitzar en grups per valorar i reformular objectius i accions principals per al pla estratègic, al final de la sessió vaig apuntar el següent:

• En tot pla de treball hi ha una dificultat important per passar de les idees a les accions i per triar i fer les accions adequades per a obtenir solucions adequades que siguin, almenys, aplicables i avaluables.
• El grau de concressió sobre el tema que es planteja amb comú és important i difícil d'acordar. Quan en un grup es parlar amb diferents graus de concressió sembla que tot sigui superficial: per vague i ampli o perquè una proposta única i molt concreta sense un marc més ampli sembla simplista i irreal.
• Però, entretenir-se a posar-se d'acord en la concressió i el significat del concepte és perdre un temps que no es té.

Per què he escrit tot això?

• Per no oblidar-me'n.
• Per digitalitzar-ho i no perdre l'apunt entre papers.
• perquè m'interessa molt i molt la dinamització de col·lectius i potser algun dia m'anirà bé rellegir, reflexionar, evolucionar o esborrar aquest apunt.

Si 2.0 vol dir nova versió, endavant!

Aquesta tarda es presenta a Reus el llibre #Política2.0 d'Ernest Benach i m'ha convidat a participar en el debat que es farà. Així que porto uns dies amb el llibre a la mà i fent tombs a una sèrie d'idees relacionades amb la xarxa i la política. N'apunto unes quantes:

El puntet de nervi.

A Internet som davant d'una sèrie d'eines, recursos i sistemes que hem d'aprendre a utilitzar, això ens provoca aquell puntet de nervi de les noves situacions. És un punt de tensió que ens ajuda a estar atents, a concentrar-nos i a aplicar un esforç extra. Em pregunto si no podríem aprofitar aquest puntet de nervi per revisar la nostra forma personal de participar en l'activitat social i política: com a ciutadans generant opinió constructiva, participant des del nostre dia a dia, informant-nos bé, fent preguntes encertades. I els polítics modificant la forma de relacionar-se amb la gent, evitant actituds paternalistes i fent molta més pedagogia.

La responsabilitat en l'ús de les xarxes socials.

Cal responsabilitat per part de tothom i la responsabilitat es mostra:

• pensant el que es diu.
• Amb la cara descoberta i mai sota l'anonimat.
• Facilitant el debat amb qui defensa idees diferents i fins hi tot contràries.
• Contrastant les fonts.
• Participant amb una clara intenció constructiva.

Internet és un mitjà molt complex, l'hem de comprendre en conjunt.

I hem de saber-lo utilitzar per a una construcció efectiva i útil. La immediatesa que ens proporciona Internet s'ha de fer servir per facilitar la difusió, per establir un diàleg asincrònic però àgil. Però la reflexió, l'anàlisi i la cerca de solucions són tasques que es couen a poc a poc i necessiten el seu temps.

Internet ens deixa a les mans altres avantatges que ens ajuden a la reflexió, a l'anàlisi i a la cerca de solucions: la indexació de continguts, l'encadenament a través dels enllaços, l'acció de compartir i afegir-hi alguna reflexió... ens ajuda a la revisió i a la reconstrucció d'opinions i propostes compartides.

Sobretot actitud.

A Internet és tan important què s'hi fa com perquè s'hi fa i com es fa. La participació dels polítics a la Xarxa és qüestió d'actitud. Calcar a Facebook, a Twitter o al Youtube les dinàmiques tradicionals de relació amb el ciutadans no funciona.

Existeixen precedents que poden ajudar a fer el pas.

Ja fa deu anys que es va redactar el Manifest Cluetrain, on s'avisava a les grans corporacions que havien de revisar la seva forma de fer negocis. Els que ens movem per la Xarxa hem vist com la base ideològica d'aquest manifest ha tingut efectes reals. Per això estaria bé que algú s'atrevís a fer el manifest cluetrain de la política 2.0, ajudaria a encaminar una nova forma de fer política.

M'atreveixo a proposar un dels punts:

Si els vots són el teu objectiu no ens entendrem mai. Fes, crea, proposa, participa. Aboca tota la teva energia en ser un bon gestor i els vots seran el teu premi.

Què és important i què és notícia.

A Internet la rellevància dels continguts està en bona part en mans dels usuaris. Els polítics poden difondre a través de les xarxes socials les tasques que els mitjans de comunicació no consideren interessants, i els usuaris de la xarxa, a través de l'enllaç i de compartir-ho, ho poden convertir en rellevant.

La política 2.0 no encaixa amb l'actual relació entre la Xarxa i les decisions polítiques.

Avui els internautes viuen com una agressió greu la forma en què el govern legisla l'ús de la Xarxa. És prioritari que els polítics entenguin la Xarxa i la visquin de forma personal. La Xarxa forma part de la realitat i el desconeixement que els polítics en tenen és greu.

No hi ha analògic i virtual.

El món només és un, les persones som les mateixes i la interacció entre nosaltres és la mateixa. La Xarxa facilita, agilitza, accelera... però cadascú som un única persona: a la Xarxa i al carrer de casa. Per tant, de política també només n'hi pot haver una. Si política 2.0 respon a una opció d'evolucionar, de revisar la forma de fer gestió i la forma de com fer aquesta gestió, endavant!

Alta cuina que amarganteja una mica.

L'altre dia a La 2 vam tornar a fer "El pollo, el pez y el cangrejo real" una pel·lícula documental que alguns l'han considerat el primer thriller gastronòmic.

La pel·lícula segueix la preparació d'un cuiner que s'entrena per participar en el campionat mundial Bocuse d'Or. Em va agradar i la recomano, perquè com a poc es pot considerar una història curiosa: un entrenament dur, una barreja entre alta cuina i esport d'elit. Un concurs on els gran cuiners que formem el jurat es comporten com a Pop stars, els concursants com a opositors a una plaça de notari i el públic com a animadors de la selecció nacional de Futbol.

Al minut 42:24 de la cinta hi ha una breu escena on el Jesús Almagro, el representant espanyol al Bocuse d'Or 2007, fa una breu reflexió sobre tots els aspectes positius i enriquidors que ha anat adquirint durant el llarg entrenament per al concurs. Les paraules són molt optimistes, positives i molt serenes, en canvi la mirada i l'expressió de la cara és la d'una persona gairebé derrotada. La mirada perduda d'un cuiner sense forces, que busca en cada una de les síl·labes del seu discurs un gram d'ànim per continuar endavant i autoconvèncer-se que tan d'esforç serveis per alguna cosa.

Ara que ja he deixat d'autoconsiderar-me emprenedora, per passar a ser botiguera amb futur d'empresària, m'atreveixo a dir que em sento totalment identificada amb aquella escena i recordo, gairebé com si fos l'escena d'una pel·lícula de ficció, les vagades que m'he dit a mi mateixa que l'emprenedoria m'ajudava a conèixer les meves possibilitats, m'ajuda a viure amb intensitat i a aprendre a lluitar per un objectiu ambiciós. Mentre per dins una nena de 6 anys es trobada totalment sola, perduda i desemparada.

No cal que parlis

Dimecres vam anar a la conferència que va fer en Domènec Biosca a la Pineda. Va ser força interessant, la gent que tenim una empresa crec que necessitem que algú ens recordi les coses més elementals i alhora més importants. Però no vull parlar ara d'això.

Les dues fileres estaven reservades, i com si fóssim a missa major, les autoritats us vau seure als primers seients. Una mica retrograd no creieu? Innecessari, absurd, i crec que sobretot desaprofitat.

la xerrada no era per als comerciants del poble? Doncs llavors, els primers seients no havien de ser per als comerciants? No són els i elles els que necessiten sentir noves idees, els que necessiten un bon consell per tirar endavant el seu negoci?

Per altra banda, què espereu per seure entre la gent? Que no us interessen els seus comentaris més espontanis? Que no voleu saber que els passa pel cap? Què no sou gent vosaltres?

Diuen que heu començat a preguntar pel mètode Obama. El mètode Obama no és un mètode, és seguretat, tranquil·litat i naturalitat. Mesurada? Segurament. El mètode Obama sobretot és intel·ligència per entendre el món d'avui, la potència de les noves tecnologies i per adonar-se que les persones ens comuniquem en cada un dels gestos que fem i que no fem.

Us aconsello que us mireu les fotos que la Casa Blanca ha penjat a Flickr, pareu-vos una estona a pensar quina sensació us provoquen i compteu les vegades que les autoritats surten assegudes a la primera filera.

Una història que ja no estic segurar si va passar mai

Un vespre M es va plantar per sorpresa a casa amb una sola entrada del Liceu per a veure Tristan i Isolda interpretat per la Motserrat Caballé i em va dir: "aprofitem la mitja part i entrem tots dos, si ens demanen l'entrada ja els diré que sóc estudiant de cant a l'Escola del Liceu, els ploraré una mica i intentarem que ens deixin entrar".

El plan B no va fer cap falta, vam entrar amb tota la tranquil·litat del món i des des d'alt de tot, des d'una butaca on podia tocar les sanefes florals que decoraven el sostre, vaig sentir un concert que recordo impactant, emocionant, únic, especial, vibrant, fresc, vital...

Després d'aquest concert em sembla que vaig deixar de veure a M, per res especial. Simplement perquè la gent anem fent la nostra via i ens deixem de veure durant uns dies, ens deixem de trucar durant unes setmanes, oblidem el número i el temps passa.

Però sempre he tingut ganes de tornar a trobar-me M, sempre he estat convençuda que d'alguna manera o altre me'l tornaria a trobar. Hi he pensat cada cop que he passat per davant del Liceu, cada cop que he agafat la línia 3 del metro amb parada a Liceu, sempre que sentia algú pel carrer cantant un ària...

Avui, vint anys despés de Tristan i Isolde, en plena ebullició de la Fira de Música al carrer, m'he trobat a M... i gairebé no he sabut què dir... Que burra!, si tan convençuda estava que me'l tornaria a trobar ja podria haver portat alguna cosa preparada. He tingut vint anys per escriure un guió, un discurs, la llista de les tres coses més importants per dir-li... alguna cosa...

Eggxxs! Res a veure amb els ous.

"El que penses de mi diu més de tu que de mi."
És el que he pensat quan m'has ensenyat la teva cara de fàstic i has articulat un gruny que substitueix el tradicional "hola".

No et diré que no m'importa que em facis cara de fàstic, les persones som éssers socials i els somriures ens provoquen alegria i les cares de menyspreu, malestar. Sí que m'importa i em sap greu. Però si que et diré que sóc capaç de fer-li el tomb al mitjó i que la teva cara de fàstic + gruny:

• No malmet la meva autoestima, segueixo tenint un bon concepte de mi mateixa.

• No em fa perdre ni un segon en pensar perquè em fas aquest mal posat. Ens coneixem molt poc, coincidim menys i compartim molt poques coses, així que no tinc cap indici per creure que sóc la responsable del teu mal rotllo.

• Em recorda que m'he d'autoaplicar la sentència "el que penses de mi diu més de tu que de mi" i em confirma que he de seguir en l'esforç per no prejutjar la gent, ni menysprear allò que no conec ni allò que no comparteixo.

Ostres, al final resulta que t'he de donar les gràcies! T'hauré de demanar un favor: el proper dia que ens trobem podries tornar a regalar-me una cara de fàstic? Et podries esforçar una mica més? És que si fas sempre la mateixa m'acostumaré, em resultarà natural i no tindré tema per fer un post.

Tornem a enfilar-nos

Tinc sort perquè treballo en allò que he triat, m'agrada la feina i no em fa gens de mandra tornar-hi, però si puc acabo les vacances caminat: m'ajuda a activar-me i em prepara per tornar a treballar.

Pujar a la Mola de Colldejou és la millor de les activitats prelaborals, precisament la Mola, perquè per les seves característiques em predisposa a la feina:

• És una muntanyeta assequible, amb una hora llarga s'hi arriba.
• A mesura que t'hi enfiles et sembla que ja hi arribes, però en 7, 8 i 9 ocasions, aquesta és una falsa sensació. Després d'un fals cim comença una nova pujada que et porta a un altre nou fals cim.
• Arribes dalt quan menys t'ho esperes, sense sorpreses, de forma gairebé espontània.
• Té una fantàstica visual de 360 º, has de triar cap a on vols mirar, perquè és gairebé impossible abastar-ne tot el paisatge.
• T'hi trobes alguna sorpresa. Ahir hi brollava aigua a l'estil Pirinenc.

I sobretot, cada matí, quan surto a fer el primer tomb amb la Piga em trobo la Mola de Colldejou de cara, des de baix, i dic "Hola Mola! Mira Piga, naltrus ahir vam ser allà dalt, Quan hi tornarem?".

Vida solucionada? Em tronxo de riure!

Sóc d'una generació de gent que pensa que qui es va treure un títol d'enginyeria als 25 ja tenia prestigi professional vitalici. Que s'havia d'anar escalant fins als 30 i després ja et trobaves una cinta trasnportadora que et portava a la seqüència lògiga de: parella, augment de sou, pis de lloguer, augment de sou, vacances a NY, augment de sou, hipoteca, deutes, monovolum, deutes, fills.

Som els últims que pensavèm que arribaria un moment en què podiem deixar d'aprendre. Som una generació "bocata" que hem après dels que tenim pel davant i hem d'aprendre dels que tenim per darrere. 

Treballo en l'àmbit de la comunicació i la Xarxa i cada cop més em trobo que quatre marrecs -de bon rotllo això de marrecs- fan amb tota naturalitat allò que jo crec que haria de saber fer, que em pregunto com començar-ho, que em fa falta ordenar, que m'ofega i m'estressa, em neguiteja, se m'acumula...

Sóc de la primera generació que per sobreviure hem de fer una regressió: m'he passat els primers 35 anys de la vida mirant d'aprendre dels grans i sé que m'he de passar la resta de la vida aprenent dels més joves. I si no mireu:

http://eyeos.org/

http://zitunlog.net/

http://www.xavierguell.com/

De pasta boniatu, és com m'he quedat

En 5 paraules: impresionant, impre sionant, im presionant.

El Vídeo és de Balzac.tv i el podreu trobar en aquest enllaç.

Voler, poder i bigotis

Diuen que voler és poder i en el món de l'emprenedoria aquesta frase és de les més sentides. Ara bé, un dia t'adones que aquest acte voluntari de "voler" és realment complex i s'ha aprendre.

"Voler és poder" no és màgia. Gianni Rodari parlava d'un home que va desitjar amb tanta insistència tenir uns bigotis ben llargs que li van crèixer tant que tot el barri hi estenia la roba. 

En l'acte d'emprendre la tècnica Gianni Rodari no serveix. Voler vol dir:

• Arrenglerar els teus objectius i les teves accions.
  
• Creure en allò que fas, sense fisures.
• arromangar-te

Objectius, accions, autoconfiança, fisures... uix! I res més? 

Et sembla poc?

4 coses que he après avui llegint 5 twits

1. Les xarxes socials actives de camarades són molt importants per tirar endavant un projecte a la Xarxa. 

Hi ha gent que ha aconseguit una xarxa d'amics que habitualment es deixen comentaris als blogs d'uns i d'altres. Que a través de Twitter feliciten, recomanem i simplement comenten les petites feinetes dels seus amics. 

Són xarxes de col·legues actius que fan una feina molt important i contagien l'interès pels projectes "amics" .

2. Les festes d'inauguració, d'aniversari, de presentació són molt importants.

Perquè, com a mínim,  nodreixen i conserven aquesta Xarxa de camarades, que després difon les bondats dels projectes amics.

3. La petita emoció ben dosificada i amb mesura provoca reaccions eficients.

Per explicar-me amb un exemple, descric una cadena de fets:

1. "A" et fa un comentari al teu blog. 
   
2. Tu dius a Twiter: "A" m'ha deixat un comentari al blog que m'ha esborronat.
3. "Z" llegeix el teu twit i amb curiositat entra al blog a veure que hi ha escit "A"
4. "Z" ja es dins del teu blog, ja saps on ets, què fas i si té una estona llegirà els últims post. Amb sort es subcriurà per RSS.
5. Objectiu aconseguit: una altre persona pendent de la teva feina. Cost econòmic 0€.

4. Cal ser valent i marcar objectius a llarg termini.

Sovint els projectes no tenen resultat fins després de molts mesos, o d'anys. En aquestos casos cal ser conscient de la llunyania de l'objectiu, no perdre'l mai de vista i , si cal, anar fent les passes poc a poc, però amb l'objectiu sempre al cap.

I tot això ho he après llegint 4 comentaris de Twitter, un sistema fantàstic perquè la gent espavilada et doni bones lliçons amb només 140 caràcters.

I encara hi ha qui diu que Twitter és una joguina...

Fent salts

M'agrada anar a xerrades sobre Internet i tics. M'agrada perquè és el meu món professional i m'ajuda a conèixer-lo. També m'agrada perquè normalment estem tancats en el nostre castell - El Carles J. diu que és més aviat un monestir- i anar a sentir algú ens permet tractar amb humans. Però sobretot m'agrada perquè em provoca connexions.

Si algú fa una intervenció interessant, em comencen a bullir un munt d'idees al cap, allò que diu fa de pont amb una idea i amb una altre, amb un nou concepte o amb alguna apunt oblidat. Llavors començo a prendre notes amb bogeria. Copio les bones idees que sento i les idees que em surten del cap, salto d'un tema a un altre: he d'investigar sobre això. Em de reprendre el projecte tal que vam abandonar. Em d'adaptar a local aquest missatge global...

Al final el fil del ponent s'ha perdut en la imensitat dels garigots, però torno contenta i convençuda que res del que porto apuntat a la libreta hagués sorgit si no hagués anat a la xerrada.

La veu humana m'inspira, sobretot si és càlida i entusiasta.

T'has equivocat!!!

L'altre dia ho comentàvem amb un amic, en el nostre projecte d'emprenedoria hem comés tots els errors possibles, però encara som vius i anem a treballar amb alegria.

Si llegeixes qualsevol llibre d'emprenedoria hi ha una sèrie de consells que es van repetint gairebé sempre: 

• Fes un pla d'empresa amb cara i ulls i acaba'l.
• No t'orientis al producte, orienta't al client.
  
• Busca't un equip de gent molt ben capacitada.
• Una empresa té per finalitat el benefici econòmic.
• No t'embarquis en un sector que desconeixes.
• Les accions de promoció pensa-les bé i enfoca-les a vendre la teva marca.
• i així uns quants més que ara no recordo.

I no vull dir amb això que sigui una emprenedora desastrosa ni que tingui una empresa horrorosa, al contrari, estic (estem) molt contents de la feina que fem i de l'empresa que tenim i en aquest últims quatre anys hem après més que en tota la nostra vida.

Al final t'adones que hi ha coses que per comprendre-les les has d'experimentar en pròpia pell, has d'identificar els fills que lliguen la causa amb l'efecte. Quan fas aquest tipus de connexions és quan aquella norma tant evident que vas llegir en 30 manuals d'emprenedoria és realment evident. Llavors l'error esdevé un error fèrtil.

No m'ho invento això de l'error fèrtil, és un concepte de la pedagogia activa que vaig aprendre a la facultat i que sempre m'ha acompanyat. Sempre hi he cregut en l'error fèrtil i ara sé que l'he experimentat conscientment.

Després hi ha una sèrie de valors secundaris que vas adquirint com un regal, i gràcies a això, de l'experiència en treus tot el suc. Estem molt contents d'haver viscut (d'estar vivint) l'emprenedoria i sabem que hem après a:

• ser molt resistents.
  
• Tenir una bona opinió de nosaltres mateixos, malgrat tot.
• Valorar l'ajut més mínim que t'arriba de la gent que t'envolta.
• Canviar la forma de fer les coses, quan el mètode tradicional que has utilitzat fins el moment sempre t'ha fallat.
• Encadenar, mirar-te les tasques, accions i reaccions en conjunt.
• Ser proactius i a deixar de ser reactius (en això encara estem fent pràctiques).
• Viure en aprenentatge constant.  
• Descobrir que realment tenim esperit emprenedor.

Bé tots els errors no, hi ha un error clàssic que no l'hem comès, en el nostre cas l'hem encertat de ple i sovint crec que aquests hagués estat l'únic error insuperable:

Vigila amb qui t'associes, busca't algú amb qui tinguis l'equema de valors ben arrenglerat.

Un paquet o un munt de bocins?

D'aquí uns minuts en trobaré en un dels problemes crítics: com portar endavant, amb ordre i amb final feliç una sèrie de tasques diferents.

• Hem pensat i llistat diferents accions per a dur a terme un pla comercials.
  
• Cada acció té un objectiu per acomplir.
  
• Cada acció requereix de diferents tasques, algunes de llarga durada i d'altres de ben petites. 
  
• Cal que les encadeni totes però he de centrar la meva atenció en cada una d'elles!
  

Normalment separava cada grup de tasques i les afrontava una a una, però sovint la feina s'allargava massa i moltes morien dins l'agenda, solapades entre altres 30.000 anotacions més. Així que miraré de trobar una altre fòrmula:

Puc provar:

a) Mantenir tot el paquet accions unides.

b) Començar fent un full de treball, control d'accions i sèriació de tasques.

c) Redactar un sol document (format informe per liurar) explicant les característiques i definicions de cada una de les tasques.

Si partir no funciona mantenim-ho unit!

Ordre i desordre.

L'escriptori de l'odinador i la meva taula de treball són representacions físiques del meu ordre mental: si em bullen 30.000 coses pel cap l'escriptori està carregat d'arxius fora d'ordre, i a les safates de la taula s'acumlen un munt de papers.

Busco de fa temps una fórmula simple d'organitzar-me les idees i de poder-hi dedicar una estona de reflexió una a una. Encara no he trobat la fórmula ideal, he provat un munt de sistemes, aplicacions web i tècniques més rudimentàries (llibretes d'apunts, llençols de paper enormes que penjo per les parets, esquemes gràfics, adaptació del teball per racons...) i després d'uns dies el sistema em falla.

Què pot fallar?

1. que intento identificar i ordenar les meves idees com si fossin elements tancats i acotats, quan realment només són un núvol de pensaments sense forma.
2. Que em preocupo més per l'ordre inicial que per problema que han de resoldre.
3. Que faig llistes tant llargues que abans d'acabar-les les he de tornar a construir (són llistes d'idees i de conceptes sense cos, són com un núvol que va canviant de forma ràpidament).

Canvio el sistema: aquesta setmana ho provo de nou.
Les idees sense construir canvien, però els problemes sense solucionar es mantenen, així que provaré de llistar problemes i invertiré les meves energies en trobar una fórmula per resoldre'ls.

Ja sé que em trobaré una dificultat.
He de saber acotar bé el temps i la dedicació per resoldre cada problema: prou llarg perquè es resolgui, prou curt per fer-lo efectiu, trobar un resultat ràpid i no oblidar-me'n.

He de saber viure amb tranquil·litat la multitasca. [tema pendent per resoldre]
1000 temes, 1000 disciplines i totes importants. A Enraona només som 2 per tirar-les endavant, sé que m'he de fer càrrec de diferents àmbits i en tots he de trobar una fórmula efectiva. Aquest és un problema important, però el deixo pendent, si no l'he sabut arreglar fins ara ja el resoldre més endavant. En el fons potser només és una sensació, perquè Enraona ja fa temps que tira...

Canvio el rumb d'Okatai

Aquest últims tres anys he après moltíssim i encara sóc una principiant. I és que tirar endavant una empresa, per petita que sigui, és realment complex.

En sec m'adono de coses, relaciono causes i efectes, comprenc perquè els llibres sobre emprenedoria consideren evidents certes actuacions... veus que per compendre i per fer abans he hagut de cremar algunes etapes i he hagut de fet una sèrie de connexions mentals.

El cap em bull i l'intent de fer encaixar totes les peces em provoca una sèrie de reflexions. Crec que algunes prou encertades i d'altres absurdes, contradictòries, impossibles o inútils.

Ara veig que necessito recollir aquesta colla de reflexions, he de prendre nota d'allò que em passa pel cap i que no té cabuda en el pla d'empresa ni en el pressupost annual, així que recupero aquest blog i li canvio la intenció: a partir d'avui hi apuntaré tot allò que m'ha d'ajudar a solidificar i fer crèixer la nostra petita empresa.

Okatai té totes les condicions que ara necessito:

• és un sistema àgil i en línia de prendre apunts.
• Està en obert, i tot i que es perdra en la immensitat de la Xarxa com que és públic em provoca el punt de nervi necessari per a pensar bé com m'explico, què hi dic i perquè ho dic.

Al final la gran beneficiada seré jo. Si ho tiro endavant tindré una sèrie d'anotacions que m'ajudaran a entendre l'embrullat món de l'emprenedoria.

La justicia divina

Avui m'ha trucat la MLZ. L'empresa on treballava ha plegat i està a l'atur. Ara bé, està encantada de la vida "Em mereixo un descans, sí senyor! Fa massa temps que estic atabalada sense saber trobar-me a mi mateixa i Déu m'ha donat un premi". Com que la MLZ és molt creient està convençuda que Déu ha intercedit per concedir-li uns quants mesos de vacances pagades. És clar, Déu no es mou per xavalla, així que el seu subsidi d'atur sobrepassa uns quants cops el sou mínim interprofessional.

Fa uns dies em va caure a les mans la revista interna d'una gran empresa. La revista és un combinat de dades sobre els últims èxits de la corporació i algun petit article dels seus directius. Em va sobtar el final de l'editorial, que acabava dient: "Finalmente, sólo querría expresaros los mejores deseos de cara al futuro, aunque en el mundo empresarial, como en la vida, todo el mundo tiene lo que se merece".

No sé si aquest és un cas de justícia divina o pagana, però segueix la filosofia de la MLZ i és un exemple més de realitat justiciera.

Però com va realment aquesta justícia absoluta? hi ha les instruccions en algun lloc? És com una loteria o realment segueix un codi establert? Què vol dir això? que els que ho passen malament s'ho mereixen? O és més simple? Potser és que Skinner és el nostre heroi i el càstig-premi ens reconforta, sempre i quan les coses ens vagin bé i la justícia absoluta només tingui dues variables:

a) les coses em vam bé: és just, m'ho mereixo. És clar què si! i els altres que es fotin!
b) les coses no em van gens bé: no és just. Què he fet per merèixer-me viure així? Qui s'està quedant la meva part?

la foto és de dsevilla a Flickr

Després d'una entrevista de selecció

Ens has escrit, ens has trucat i has passat a veure'ns. Hem pensat que et volíem conèixer, perquè Enraona ha de créixer. T'has explicat molt bé i el que hem entès és resumeix en 3 punts:

1. Que ets una gran cap de projectes, una gran professional de l'organització d'equips.

2. Que no saps fer la feina que hauries de fer a Enraona, no l'has feta mai, ets una gran programadora, però en php no has fet mai res. Però això no importa! Perquè estàs disposada a convertir la nostra empresa en una escola taller i utilitzar les hores de feina per aprendre'n.

3. Que si ets una gran cap de projectes el teu sou ha de correspondre a la categoria que et pertoca (te l'has guanyada per gràcia divina, no?) però si la nostra humil empresa no pot assumir de moment un sou tan digne, estàs disposada a fer-nos una rebaixa i a perdonar-nos la vida durant uns mesets.

En canvi nosaltres no t'hem explicar res. Hem perdut el costum d'explicar-nos, més que res perquè normalment no teniu ganes de sentir el que us hauríem de dir. Som de planetes diferents i encara que no ho sembli no compartim ni el mateix idioma. Però excepcionalment gosaré explicar-me en 4 punts:

1. Si vols feina de cap de projecte presentat a ofertes de treball on es demani aquesta figura. A Enraona ja en tenim un de cap de projectes i ens agrada tan que farem el possible per mantenir-lo sempre amb nosaltres: el millor sou de l'empresa, horari flexible, eines al seu abast, camp obert per descobrir, respecte per la seva persona i per la seva feina i mil·lers de coses més que ara no tinc ganes d'explicar-te.
2. No et pixis damunt el nostre projecte! A Enraona s'aprenen coses noves cada dia, però no és una escola-taller. Si vols aprendre a fer la feina que et pertoca, demana una beca, apunta't a un curs, n'hi ha que estan remunerats (però ja t'ho dic ara que no en conec cap que paguin 30.000€/any) matricula't a una acadèmia, però si us plau, no et pixis damunt del nostre projecte!
3. No tens ni idea de tot el que comporta engegar una empresa, ni t'ho imagines! Però això és normal, perquè no t'hi has trobat mai. No pateixis, ara no t'explicaré la nostra història de penúries, ens la reservem per a nosaltres. Però si que et demanaré una cosa: si us plau, no facis perdre el temps a la gent, baixa dels núvols i espavila't.
4. Jo no he fet mai de cap de projectes, però m'imagino una sèrie de coneixements i habilitats bàsiques que hauria de tenir un perfil professional que tingués aquest càrrec:

• capacitat d'organització i de planificació en funció de les dimensions del projecte.
  
• Coneixement de les tasques que comporta un projecte, per tal de tenir una idea aproximada i ràpida del temps que s'hi haurà de dedicar, i dels recursos que es necessitaran.
• Capacitat resolutiva, per saber prendre, amb agilitat, decisions de canvi, si són pertinents.
• "Una cosa que no sé com anomenar-la (per vergonya)" per saber que no es pot anar per la vida dient coses com: "trigaré tres dies a donar-te terminis i a posar-me a a treballar perquè no sé com es fa una factura proforma i sense la proforma no començo".

Què et sembla? tu contractaries un "cap de projectes" que no tingués tot això?

---

la fotografia és de Jorge Miente a Flickr

Dia de reflexió

No viuré prou per conèixer tot allò que m'interessa, ja fa temps que ho sé això. He fet càlculs i de moment necessitaria viure 6 o 7 cops més i compto que quan més visqués més necessitaria saber i més temps voldria viure.

Bé, les coses són com són en aquest assumpte, no tinc més opció que triar en què inverteixo el meu temps, en quin camp de coneixement hi aboco energies. Però he deixat a mitges tantes coses! La fotografia! Quin greu em sap haver deixat de fer fotos!

A la Xarxa se'm repeteix el problema: no dono l'abast per descobrir i conèixer tot allò que hi surt i que m'interessa. O hi entro ràpidament, faig una ullada i em quedo amb un coneixement superficial de les coses, o en trio una, me la faig meva, hi dedico energies i mentrestant, indiferent, deixo que em passin pel davant centenars de nous recursos i noves formes de treballar.

Certament és un assumpte que encara he de resoldre, sóc capritxosa, no m'agrada triar i ho vull tot. Sóc una malcriada!

La il·lustració és de Sergi blog de Flickr

M'he enganxat a Twitter

Estic seguint l'ordinari rumb de molts aprenents 2.0 i ara passo l'etapa Twitter.

Twitter és un "microbloc" on fas comentaris de màxim 140 caràcters. Feia temps que el coneixia i no entenia massa el seu ús, però després de la Catosfera li vaig descobrir les gràcies.

Em vaig enllaçar al compte Twitter de Catosfera i amb això vaig començar a fer contactes, amb gent que d'una manera o altre tenen a veure amb el món d'Internet i la comunicació, així que des de fa un temps rebo regularment:

• Un bateria de 3 a 5 notícies matinals sobre l'actualitat de les terres de l'Ebre, que envia gustaomoreno.
• Algun comentari esporàdic d'oriollado, que parla d'allò que fa durant el dia i de tant en tant de menjar i de música, dues coses que m'interessen.
• La crònica de frucomerci, un català que viu a Londres i gràcies al qual aprenc cada dia un parell de paraules noves en anglès.
• Comentaris esporàdics d'altres Twittejadors menys actius que recomanen webs i recursos de la Xarxa.
  

A més li he trobat una altre gràcies: em permet practicar la meva capacitat de síntesi, ja que he d'escriure contingut amb sentit amb menys de 140 caràcters -espais inclosos-.

En fi, m'agrada. És espontani, directe, actiu... així que he afegit una casella amb el meu enllaç a Twitter a la columna esquerra d'aquest bloc.