L'altre dia a La 2 vam tornar a fer "El pollo, el pez y el cangrejo real" una pel·lícula documental que alguns l'han considerat el primer thriller gastronòmic.
La pel·lícula segueix la preparació d'un cuiner que s'entrena per participar en el campionat mundial Bocuse d'Or. Em va agradar i la recomano, perquè com a poc es pot considerar una història curiosa: un entrenament dur, una barreja entre alta cuina i esport d'elit. Un concurs on els gran cuiners que formem el jurat es comporten com a Pop stars, els concursants com a opositors a una plaça de notari i el públic com a animadors de la selecció nacional de Futbol.
Al minut 42:24 de la cinta hi ha una breu escena on el Jesús Almagro, el representant espanyol al Bocuse d'Or 2007, fa una breu reflexió sobre tots els aspectes positius i enriquidors que ha anat adquirint durant el llarg entrenament per al concurs. Les paraules són molt optimistes, positives i molt serenes, en canvi la mirada i l'expressió de la cara és la d'una persona gairebé derrotada. La mirada perduda d'un cuiner sense forces, que busca en cada una de les síl·labes del seu discurs un gram d'ànim per continuar endavant i autoconvèncer-se que tan d'esforç serveis per alguna cosa.
Ara que ja he deixat d'autoconsiderar-me emprenedora, per passar a ser botiguera amb futur d'empresària, m'atreveixo a dir que em sento totalment identificada amb aquella escena i recordo, gairebé com si fos l'escena d'una pel·lícula de ficció, les vagades que m'he dit a mi mateixa que l'emprenedoria m'ajudava a conèixer les meves possibilitats, m'ajuda a viure amb intensitat i a aprendre a lluitar per un objectiu ambiciós. Mentre per dins una nena de 6 anys es trobada totalment sola, perduda i desemparada.
