Apunts després de participar en una sessió de treball en grup.

Apunts que he pres a la sessió de treball obert per al pla estratègic de la LLL de la URV.

Ens van organitzar en grups per valorar i reformular objectius i accions principals per al pla estratègic, al final de la sessió vaig apuntar el següent:

• En tot pla de treball hi ha una dificultat important per passar de les idees a les accions i per triar i fer les accions adequades per a obtenir solucions adequades que siguin, almenys, aplicables i avaluables.
• El grau de concressió sobre el tema que es planteja amb comú és important i difícil d'acordar. Quan en un grup es parlar amb diferents graus de concressió sembla que tot sigui superficial: per vague i ampli o perquè una proposta única i molt concreta sense un marc més ampli sembla simplista i irreal.
• Però, entretenir-se a posar-se d'acord en la concressió i el significat del concepte és perdre un temps que no es té.

Per què he escrit tot això?

• Per no oblidar-me'n.
• Per digitalitzar-ho i no perdre l'apunt entre papers.
• perquè m'interessa molt i molt la dinamització de col·lectius i potser algun dia m'anirà bé rellegir, reflexionar, evolucionar o esborrar aquest apunt.

Si 2.0 vol dir nova versió, endavant!

Aquesta tarda es presenta a Reus el llibre #Política2.0 d'Ernest Benach i m'ha convidat a participar en el debat que es farà. Així que porto uns dies amb el llibre a la mà i fent tombs a una sèrie d'idees relacionades amb la xarxa i la política. N'apunto unes quantes:

El puntet de nervi.

A Internet som davant d'una sèrie d'eines, recursos i sistemes que hem d'aprendre a utilitzar, això ens provoca aquell puntet de nervi de les noves situacions. És un punt de tensió que ens ajuda a estar atents, a concentrar-nos i a aplicar un esforç extra. Em pregunto si no podríem aprofitar aquest puntet de nervi per revisar la nostra forma personal de participar en l'activitat social i política: com a ciutadans generant opinió constructiva, participant des del nostre dia a dia, informant-nos bé, fent preguntes encertades. I els polítics modificant la forma de relacionar-se amb la gent, evitant actituds paternalistes i fent molta més pedagogia.

La responsabilitat en l'ús de les xarxes socials.

Cal responsabilitat per part de tothom i la responsabilitat es mostra:

• pensant el que es diu.
• Amb la cara descoberta i mai sota l'anonimat.
• Facilitant el debat amb qui defensa idees diferents i fins hi tot contràries.
• Contrastant les fonts.
• Participant amb una clara intenció constructiva.

Internet és un mitjà molt complex, l'hem de comprendre en conjunt.

I hem de saber-lo utilitzar per a una construcció efectiva i útil. La immediatesa que ens proporciona Internet s'ha de fer servir per facilitar la difusió, per establir un diàleg asincrònic però àgil. Però la reflexió, l'anàlisi i la cerca de solucions són tasques que es couen a poc a poc i necessiten el seu temps.

Internet ens deixa a les mans altres avantatges que ens ajuden a la reflexió, a l'anàlisi i a la cerca de solucions: la indexació de continguts, l'encadenament a través dels enllaços, l'acció de compartir i afegir-hi alguna reflexió... ens ajuda a la revisió i a la reconstrucció d'opinions i propostes compartides.

Sobretot actitud.

A Internet és tan important què s'hi fa com perquè s'hi fa i com es fa. La participació dels polítics a la Xarxa és qüestió d'actitud. Calcar a Facebook, a Twitter o al Youtube les dinàmiques tradicionals de relació amb el ciutadans no funciona.

Existeixen precedents que poden ajudar a fer el pas.

Ja fa deu anys que es va redactar el Manifest Cluetrain, on s'avisava a les grans corporacions que havien de revisar la seva forma de fer negocis. Els que ens movem per la Xarxa hem vist com la base ideològica d'aquest manifest ha tingut efectes reals. Per això estaria bé que algú s'atrevís a fer el manifest cluetrain de la política 2.0, ajudaria a encaminar una nova forma de fer política.

M'atreveixo a proposar un dels punts:

Si els vots són el teu objectiu no ens entendrem mai. Fes, crea, proposa, participa. Aboca tota la teva energia en ser un bon gestor i els vots seran el teu premi.

Què és important i què és notícia.

A Internet la rellevància dels continguts està en bona part en mans dels usuaris. Els polítics poden difondre a través de les xarxes socials les tasques que els mitjans de comunicació no consideren interessants, i els usuaris de la xarxa, a través de l'enllaç i de compartir-ho, ho poden convertir en rellevant.

La política 2.0 no encaixa amb l'actual relació entre la Xarxa i les decisions polítiques.

Avui els internautes viuen com una agressió greu la forma en què el govern legisla l'ús de la Xarxa. És prioritari que els polítics entenguin la Xarxa i la visquin de forma personal. La Xarxa forma part de la realitat i el desconeixement que els polítics en tenen és greu.

No hi ha analògic i virtual.

El món només és un, les persones som les mateixes i la interacció entre nosaltres és la mateixa. La Xarxa facilita, agilitza, accelera... però cadascú som un única persona: a la Xarxa i al carrer de casa. Per tant, de política també només n'hi pot haver una. Si política 2.0 respon a una opció d'evolucionar, de revisar la forma de fer gestió i la forma de com fer aquesta gestió, endavant!

Alta cuina que amarganteja una mica.

L'altre dia a La 2 vam tornar a fer "El pollo, el pez y el cangrejo real" una pel·lícula documental que alguns l'han considerat el primer thriller gastronòmic.

La pel·lícula segueix la preparació d'un cuiner que s'entrena per participar en el campionat mundial Bocuse d'Or. Em va agradar i la recomano, perquè com a poc es pot considerar una història curiosa: un entrenament dur, una barreja entre alta cuina i esport d'elit. Un concurs on els gran cuiners que formem el jurat es comporten com a Pop stars, els concursants com a opositors a una plaça de notari i el públic com a animadors de la selecció nacional de Futbol.

Al minut 42:24 de la cinta hi ha una breu escena on el Jesús Almagro, el representant espanyol al Bocuse d'Or 2007, fa una breu reflexió sobre tots els aspectes positius i enriquidors que ha anat adquirint durant el llarg entrenament per al concurs. Les paraules són molt optimistes, positives i molt serenes, en canvi la mirada i l'expressió de la cara és la d'una persona gairebé derrotada. La mirada perduda d'un cuiner sense forces, que busca en cada una de les síl·labes del seu discurs un gram d'ànim per continuar endavant i autoconvèncer-se que tan d'esforç serveis per alguna cosa.

Ara que ja he deixat d'autoconsiderar-me emprenedora, per passar a ser botiguera amb futur d'empresària, m'atreveixo a dir que em sento totalment identificada amb aquella escena i recordo, gairebé com si fos l'escena d'una pel·lícula de ficció, les vagades que m'he dit a mi mateixa que l'emprenedoria m'ajudava a conèixer les meves possibilitats, m'ajuda a viure amb intensitat i a aprendre a lluitar per un objectiu ambiciós. Mentre per dins una nena de 6 anys es trobada totalment sola, perduda i desemparada.

No cal que parlis

Dimecres vam anar a la conferència que va fer en Domènec Biosca a la Pineda. Va ser força interessant, la gent que tenim una empresa crec que necessitem que algú ens recordi les coses més elementals i alhora més importants. Però no vull parlar ara d'això.

Les dues fileres estaven reservades, i com si fóssim a missa major, les autoritats us vau seure als primers seients. Una mica retrograd no creieu? Innecessari, absurd, i crec que sobretot desaprofitat.

la xerrada no era per als comerciants del poble? Doncs llavors, els primers seients no havien de ser per als comerciants? No són els i elles els que necessiten sentir noves idees, els que necessiten un bon consell per tirar endavant el seu negoci?

Per altra banda, què espereu per seure entre la gent? Que no us interessen els seus comentaris més espontanis? Que no voleu saber que els passa pel cap? Què no sou gent vosaltres?

Diuen que heu començat a preguntar pel mètode Obama. El mètode Obama no és un mètode, és seguretat, tranquil·litat i naturalitat. Mesurada? Segurament. El mètode Obama sobretot és intel·ligència per entendre el món d'avui, la potència de les noves tecnologies i per adonar-se que les persones ens comuniquem en cada un dels gestos que fem i que no fem.

Us aconsello que us mireu les fotos que la Casa Blanca ha penjat a Flickr, pareu-vos una estona a pensar quina sensació us provoquen i compteu les vegades que les autoritats surten assegudes a la primera filera.

Una història que ja no estic segurar si va passar mai

Un vespre M es va plantar per sorpresa a casa amb una sola entrada del Liceu per a veure Tristan i Isolda interpretat per la Motserrat Caballé i em va dir: "aprofitem la mitja part i entrem tots dos, si ens demanen l'entrada ja els diré que sóc estudiant de cant a l'Escola del Liceu, els ploraré una mica i intentarem que ens deixin entrar".

El plan B no va fer cap falta, vam entrar amb tota la tranquil·litat del món i des des d'alt de tot, des d'una butaca on podia tocar les sanefes florals que decoraven el sostre, vaig sentir un concert que recordo impactant, emocionant, únic, especial, vibrant, fresc, vital...

Després d'aquest concert em sembla que vaig deixar de veure a M, per res especial. Simplement perquè la gent anem fent la nostra via i ens deixem de veure durant uns dies, ens deixem de trucar durant unes setmanes, oblidem el número i el temps passa.

Però sempre he tingut ganes de tornar a trobar-me M, sempre he estat convençuda que d'alguna manera o altre me'l tornaria a trobar. Hi he pensat cada cop que he passat per davant del Liceu, cada cop que he agafat la línia 3 del metro amb parada a Liceu, sempre que sentia algú pel carrer cantant un ària...

Avui, vint anys despés de Tristan i Isolde, en plena ebullició de la Fira de Música al carrer, m'he trobat a M... i gairebé no he sabut què dir... Que burra!, si tan convençuda estava que me'l tornaria a trobar ja podria haver portat alguna cosa preparada. He tingut vint anys per escriure un guió, un discurs, la llista de les tres coses més importants per dir-li... alguna cosa...

Eggxxs! Res a veure amb els ous.

"El que penses de mi diu més de tu que de mi."
És el que he pensat quan m'has ensenyat la teva cara de fàstic i has articulat un gruny que substitueix el tradicional "hola".

No et diré que no m'importa que em facis cara de fàstic, les persones som éssers socials i els somriures ens provoquen alegria i les cares de menyspreu, malestar. Sí que m'importa i em sap greu. Però si que et diré que sóc capaç de fer-li el tomb al mitjó i que la teva cara de fàstic + gruny:

• No malmet la meva autoestima, segueixo tenint un bon concepte de mi mateixa.

• No em fa perdre ni un segon en pensar perquè em fas aquest mal posat. Ens coneixem molt poc, coincidim menys i compartim molt poques coses, així que no tinc cap indici per creure que sóc la responsable del teu mal rotllo.

• Em recorda que m'he d'autoaplicar la sentència "el que penses de mi diu més de tu que de mi" i em confirma que he de seguir en l'esforç per no prejutjar la gent, ni menysprear allò que no conec ni allò que no comparteixo.

Ostres, al final resulta que t'he de donar les gràcies! T'hauré de demanar un favor: el proper dia que ens trobem podries tornar a regalar-me una cara de fàstic? Et podries esforçar una mica més? És que si fas sempre la mateixa m'acostumaré, em resultarà natural i no tindré tema per fer un post.

Tornem a enfilar-nos

Tinc sort perquè treballo en allò que he triat, m'agrada la feina i no em fa gens de mandra tornar-hi, però si puc acabo les vacances caminat: m'ajuda a activar-me i em prepara per tornar a treballar.

Pujar a la Mola de Colldejou és la millor de les activitats prelaborals, precisament la Mola, perquè per les seves característiques em predisposa a la feina:

• És una muntanyeta assequible, amb una hora llarga s'hi arriba.
• A mesura que t'hi enfiles et sembla que ja hi arribes, però en 7, 8 i 9 ocasions, aquesta és una falsa sensació. Després d'un fals cim comença una nova pujada que et porta a un altre nou fals cim.
• Arribes dalt quan menys t'ho esperes, sense sorpreses, de forma gairebé espontània.
• Té una fantàstica visual de 360 º, has de triar cap a on vols mirar, perquè és gairebé impossible abastar-ne tot el paisatge.
• T'hi trobes alguna sorpresa. Ahir hi brollava aigua a l'estil Pirinenc.

I sobretot, cada matí, quan surto a fer el primer tomb amb la Piga em trobo la Mola de Colldejou de cara, des de baix, i dic "Hola Mola! Mira Piga, naltrus ahir vam ser allà dalt, Quan hi tornarem?".