diumenge, 3 de maig del 2009

Una història que ja no estic segurar si va passar mai

Un vespre M es va plantar per sorpresa a casa amb una sola entrada del Liceu per a veure Tristan i Isolda interpretat per la Motserrat Caballé i em va dir: "aprofitem la mitja part i entrem tots dos, si ens demanen l'entrada ja els diré que sóc estudiant de cant a l'Escola del Liceu, els ploraré una mica i intentarem que ens deixin entrar".

El plan B no va fer cap falta, vam entrar amb tota la tranquil·litat del món i des des d'alt de tot, des d'una butaca on podia tocar les sanefes florals que decoraven el sostre, vaig sentir un concert que recordo impactant, emocionant, únic, especial, vibrant, fresc, vital...

Després d'aquest concert em sembla que vaig deixar de veure a M, per res especial. Simplement perquè la gent anem fent la nostra via i ens deixem de veure durant uns dies, ens deixem de trucar durant unes setmanes, oblidem el número i el temps passa.

Però sempre he tingut ganes de tornar a trobar-me M, sempre he estat convençuda que d'alguna manera o altre me'l tornaria a trobar. Hi he pensat cada cop que he passat per davant del Liceu, cada cop que he agafat la línia 3 del metro amb parada a Liceu, sempre que sentia algú pel carrer cantant un ària...

Avui, vint anys despés de Tristan i Isolde, en plena ebullició de la Fira de Música al carrer, m'he trobat a M... i gairebé no he sabut què dir... Que burra!, si tan convençuda estava que me'l tornaria a trobar ja podria haver portat alguna cosa preparada. He tingut vint anys per escriure un guió, un discurs, la llista de les tres coses més importants per dir-li... alguna cosa...