No cal que parlis

Dimecres vam anar a la conferència que va fer en Domènec Biosca a la Pineda. Va ser força interessant, la gent que tenim una empresa crec que necessitem que algú ens recordi les coses més elementals i alhora més importants. Però no vull parlar ara d'això.

Les dues fileres estaven reservades, i com si fóssim a missa major, les autoritats us vau seure als primers seients. Una mica retrograd no creieu? Innecessari, absurd, i crec que sobretot desaprofitat.

la xerrada no era per als comerciants del poble? Doncs llavors, els primers seients no havien de ser per als comerciants? No són els i elles els que necessiten sentir noves idees, els que necessiten un bon consell per tirar endavant el seu negoci?

Per altra banda, què espereu per seure entre la gent? Que no us interessen els seus comentaris més espontanis? Que no voleu saber que els passa pel cap? Què no sou gent vosaltres?

Diuen que heu començat a preguntar pel mètode Obama. El mètode Obama no és un mètode, és seguretat, tranquil·litat i naturalitat. Mesurada? Segurament. El mètode Obama sobretot és intel·ligència per entendre el món d'avui, la potència de les noves tecnologies i per adonar-se que les persones ens comuniquem en cada un dels gestos que fem i que no fem.

Us aconsello que us mireu les fotos que la Casa Blanca ha penjat a Flickr, pareu-vos una estona a pensar quina sensació us provoquen i compteu les vegades que les autoritats surten assegudes a la primera filera.

Una història que ja no estic segurar si va passar mai

Un vespre M es va plantar per sorpresa a casa amb una sola entrada del Liceu per a veure Tristan i Isolda interpretat per la Motserrat Caballé i em va dir: "aprofitem la mitja part i entrem tots dos, si ens demanen l'entrada ja els diré que sóc estudiant de cant a l'Escola del Liceu, els ploraré una mica i intentarem que ens deixin entrar".

El plan B no va fer cap falta, vam entrar amb tota la tranquil·litat del món i des des d'alt de tot, des d'una butaca on podia tocar les sanefes florals que decoraven el sostre, vaig sentir un concert que recordo impactant, emocionant, únic, especial, vibrant, fresc, vital...

Després d'aquest concert em sembla que vaig deixar de veure a M, per res especial. Simplement perquè la gent anem fent la nostra via i ens deixem de veure durant uns dies, ens deixem de trucar durant unes setmanes, oblidem el número i el temps passa.

Però sempre he tingut ganes de tornar a trobar-me M, sempre he estat convençuda que d'alguna manera o altre me'l tornaria a trobar. Hi he pensat cada cop que he passat per davant del Liceu, cada cop que he agafat la línia 3 del metro amb parada a Liceu, sempre que sentia algú pel carrer cantant un ària...

Avui, vint anys despés de Tristan i Isolde, en plena ebullició de la Fira de Música al carrer, m'he trobat a M... i gairebé no he sabut què dir... Que burra!, si tan convençuda estava que me'l tornaria a trobar ja podria haver portat alguna cosa preparada. He tingut vint anys per escriure un guió, un discurs, la llista de les tres coses més importants per dir-li... alguna cosa...

Eggxxs! Res a veure amb els ous.

"El que penses de mi diu més de tu que de mi."
És el que he pensat quan m'has ensenyat la teva cara de fàstic i has articulat un gruny que substitueix el tradicional "hola".

No et diré que no m'importa que em facis cara de fàstic, les persones som éssers socials i els somriures ens provoquen alegria i les cares de menyspreu, malestar. Sí que m'importa i em sap greu. Però si que et diré que sóc capaç de fer-li el tomb al mitjó i que la teva cara de fàstic + gruny:

• No malmet la meva autoestima, segueixo tenint un bon concepte de mi mateixa.

• No em fa perdre ni un segon en pensar perquè em fas aquest mal posat. Ens coneixem molt poc, coincidim menys i compartim molt poques coses, així que no tinc cap indici per creure que sóc la responsable del teu mal rotllo.

• Em recorda que m'he d'autoaplicar la sentència "el que penses de mi diu més de tu que de mi" i em confirma que he de seguir en l'esforç per no prejutjar la gent, ni menysprear allò que no conec ni allò que no comparteixo.

Ostres, al final resulta que t'he de donar les gràcies! T'hauré de demanar un favor: el proper dia que ens trobem podries tornar a regalar-me una cara de fàstic? Et podries esforçar una mica més? És que si fas sempre la mateixa m'acostumaré, em resultarà natural i no tindré tema per fer un post.

Tornem a enfilar-nos

Tinc sort perquè treballo en allò que he triat, m'agrada la feina i no em fa gens de mandra tornar-hi, però si puc acabo les vacances caminat: m'ajuda a activar-me i em prepara per tornar a treballar.

Pujar a la Mola de Colldejou és la millor de les activitats prelaborals, precisament la Mola, perquè per les seves característiques em predisposa a la feina:

• És una muntanyeta assequible, amb una hora llarga s'hi arriba.
• A mesura que t'hi enfiles et sembla que ja hi arribes, però en 7, 8 i 9 ocasions, aquesta és una falsa sensació. Després d'un fals cim comença una nova pujada que et porta a un altre nou fals cim.
• Arribes dalt quan menys t'ho esperes, sense sorpreses, de forma gairebé espontània.
• Té una fantàstica visual de 360 º, has de triar cap a on vols mirar, perquè és gairebé impossible abastar-ne tot el paisatge.
• T'hi trobes alguna sorpresa. Ahir hi brollava aigua a l'estil Pirinenc.

I sobretot, cada matí, quan surto a fer el primer tomb amb la Piga em trobo la Mola de Colldejou de cara, des de baix, i dic "Hola Mola! Mira Piga, naltrus ahir vam ser allà dalt, Quan hi tornarem?".

Vida solucionada? Em tronxo de riure!

Sóc d'una generació de gent que pensa que qui es va treure un títol d'enginyeria als 25 ja tenia prestigi professional vitalici. Que s'havia d'anar escalant fins als 30 i després ja et trobaves una cinta trasnportadora que et portava a la seqüència lògiga de: parella, augment de sou, pis de lloguer, augment de sou, vacances a NY, augment de sou, hipoteca, deutes, monovolum, deutes, fills.

Som els últims que pensavèm que arribaria un moment en què podiem deixar d'aprendre. Som una generació "bocata" que hem après dels que tenim pel davant i hem d'aprendre dels que tenim per darrere. 

Treballo en l'àmbit de la comunicació i la Xarxa i cada cop més em trobo que quatre marrecs -de bon rotllo això de marrecs- fan amb tota naturalitat allò que jo crec que haria de saber fer, que em pregunto com començar-ho, que em fa falta ordenar, que m'ofega i m'estressa, em neguiteja, se m'acumula...

Sóc de la primera generació que per sobreviure hem de fer una regressió: m'he passat els primers 35 anys de la vida mirant d'aprendre dels grans i sé que m'he de passar la resta de la vida aprenent dels més joves. I si no mireu:

http://eyeos.org/

http://zitunlog.net/

http://www.xavierguell.com/

De pasta boniatu, és com m'he quedat

En 5 paraules: impresionant, impre sionant, im presionant.

El Vídeo és de Balzac.tv i el podreu trobar en aquest enllaç.

Voler, poder i bigotis

Diuen que voler és poder i en el món de l'emprenedoria aquesta frase és de les més sentides. Ara bé, un dia t'adones que aquest acte voluntari de "voler" és realment complex i s'ha aprendre.

"Voler és poder" no és màgia. Gianni Rodari parlava d'un home que va desitjar amb tanta insistència tenir uns bigotis ben llargs que li van crèixer tant que tot el barri hi estenia la roba. 

En l'acte d'emprendre la tècnica Gianni Rodari no serveix. Voler vol dir:

• Arrenglerar els teus objectius i les teves accions.
  
• Creure en allò que fas, sense fisures.
• arromangar-te

Objectius, accions, autoconfiança, fisures... uix! I res més? 

Et sembla poc?