És el que he pensat quan m'has ensenyat la teva cara de fàstic i has articulat un gruny que substitueix el tradicional "hola".
No et diré que no m'importa que em facis cara de fàstic, les persones som éssers socials i els somriures ens provoquen alegria i les cares de menyspreu, malestar. Sí que m'importa i em sap greu. Però si que et diré que sóc capaç de fer-li el tomb al mitjó i que la teva cara de fàstic + gruny:
No malmet la meva autoestima, segueixo tenint un bon concepte de mi mateixa.
No em fa perdre ni un segon en pensar perquè em fas aquest mal posat. Ens coneixem molt poc, coincidim menys i compartim molt poques coses, així que no tinc cap indici per creure que sóc la responsable del teu mal rotllo.
Em recorda que m'he d'autoaplicar la sentència "el que penses de mi diu més de tu que de mi" i em confirma que he de seguir en l'esforç per no prejutjar la gent, ni menysprear allò que no conec ni allò que no comparteixo.
Ostres, al final resulta que t'he de donar les gràcies! T'hauré de demanar un favor: el proper dia que ens trobem podries tornar a regalar-me una cara de fàstic? Et podries esforçar una mica més? És que si fas sempre la mateixa m'acostumaré, em resultarà natural i no tindré tema per fer un post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada